La Lliga dels Drets dels Pobles és testimoni directe de les mobilitzacions indígenes que exigeixen la derogació de lleis injustes que atempten contra el territori i la dignitat dels pobles amazònics.
El 9 d’abril va començar una vaga general de gran abast a diversos punts de la selva amazònica. Els protagonistes d’aquesta mesura de pressió són indígenes i mestissos de la selva que exigeixen la derogació de determinades lleis que obren les portes encara més a l’explotació forestal i agropecuària i a l’apropiació de les aigües dels seus territoris. Aquestes lleis són un primer pas per a l’expropiació de les seves terres, perquè siguin lliurades en concessió a empreses petroleres, mineres o productores d’agrocombustibles. Les principals accions de protesta han tingut i tenen lloc a Yurimaguas, capital de la Província d’Alto Amazonas, on es va tallar el trànsit fluvial i per carretera i on predominen els pobles shawuis i cocama-cocamilla. Però també els pobles awajún, wampis, quítxues, arabeles, shipibo-conibo, ashaninkes… han blocat altres rius, com ara el Napo, el Pastaza, el Morona… on els darrers dies hi han reprimit amb duresa unitats especials de la policia i l’exèrcit.
En Josep Ramon Giménez, periodista i enviat especial al Perú per la Lliga dels Drets dels Pobles ha viscut de prop els primers dies de vaga i la situació a les comunitats indígenes:
“He trepitjat la selva, acompanyat de camperols afectats, fins a les terres atorgades pel govern a un grup empresarial, el Grupo Romero, que ha rebut carta blanca per a explotar la fusta d’un extens territori entre les províncies de Lamas i Alto Amazonas. Les empreses del Grup han arrasat els bosc i ara dedicaran les terres per produir oli de palma per fer biocombustible. De moment van per 20.000 hes. Els camperols m’han ensenyat les seves xacres “expropiades”, de les que molts no tenien títols de propietat, ja que fa 20, 30, 40 anys s’hi van instal·lar, esperonats pel govern d’aleshores. Ells hi van crear pobles i gestionen la selva com sempre ho han fet els indígenes: petits clars al bosc on planten la seva subsistència i que abandonen al cap d’uns anys abans que el sòl no perdi la seva fertilitat. Les grans plantacions de palma, en canvi, malmeten la biodiversitat selvàtica i desertifiquen el sòl.
Aquests camperols que jo vaig conèixer eren després als piquets de Yurimaguas, al costat dels nadius shawuis o chayauites i els cocama-cocamilla, que pateixen les mateixes injustícies. Mica en mica són desplaçats de les terres que fa milers d’anys els seus avantpassats van ocupar i veuen trepitjats els seus drets, reconeguts pels organismes internacionals, entre els quals l’ONU i l’OIT. Cridaven vells slògans, que nosaltres teníem superats, però que allà són de rabiosa actualitat: “el pueblo unido, jamás será vencido”. I cridaven pels seus drets i la seva dignitat. Però pel govern i la seva política neoliberal tots aquests pobladors no són “productius”, no aporten la seva quota al PIB. Per tant, que cridin el que vulguin. Tampoc no surten les notícies massa més enllà de la selva. Els grans grups de comunicació se’n cuiden prou de silenciar la protesta indígena, doncs també són en mans dels mateixos interessos financers.
Les petites fuites de notícies que parlen de la destrucció de la selva i dels pobles que hi viuen surten de les pàgines web d’associacions indigenistes o de l’Església compromesa, la que divulga cada dia, a través de les seves emissores comunitàries, el missatge de denúncia contra el govern i els grups financers i crida a favor de la dignitat indígena i camperola; l’Església que fa costat a les organitzacions indígenes en les seves reivindicacions, perquè veu clar que si el govern segueix pel camí de menystenir la riquesa dels pobles i de les terres amazòniques al final del recorregut el que quedarà és el genocidi.
He estat a una comunitat quítxua vora el riu Tigre, a dos dies de llanxa ràpida del riu Marañón, el pre-Amazonas, on tota la gent treballa a una petrolera que fa més de 30 anys s’hi va instal·lar. Ja gairebé no queda res de la cultura de la comunitat. Només la llengua entre una majoria. Però la societat comunal s’ha desestructurat. Poc els queda dels seus hàbits comunitaris a les celebracions i a les feines, força han perdut dels seus conceptes morals, de la seva relació familiar i social, dels seus valors identitaris. El diner, que malament n’han assimilat l’ús, s’ha introduït com un virus i ha trencat l’ordre. Ni el saben fer servir per millorar els seus serveis, ni el saben estalviar,… I això no és el pitjor. He parlat amb en Venancio, un home de 34 anys que va perdre el seu pare quan aquest tenia 38 anys, i després se li van morir també 3 germans. Tots del “vómito negro”, la destrucció del fetge per un cocktail d’hepatitis B i metalls pesants del residus de la petrolera. No van ser els únics. Més d’una vintena de nens i adults van córrer el mateix destí… i més de 30 soldats d’un destacament que hi havia prop d’allà també van morir. Tots menjaven peixos contaminats, la proteïna més a l’abast, convertida per la pol·lució petrolera en un verí mortal. A la vessant d’un afluent del Tigre, el riu Corrientes, després d’un seguit de morts es va aconseguir unes anàlisis oficials de la població riberenca i van donar positiu de plom i cadmi a la sang.
Tot això he vist i m’han contat… i més. Però el que tinc clar és que cal alçar la veu contra la concepció neoliberal d’un govern que, amb l’excusa de que la selva és de tots els peruans, no només dels indígenes, diu que aquest territori ha de produir pel bé del país. Si no produeix, diu, ¿per a què serveix? No se n’adona –i si se n’adona no ho vol admetre- que la selva amazònica és el que és, precisament perquè hi han viscut els pobles indígenes, gestionant-la com l’han gestionat. De l’única manera possible per a que no es malmetés. De la manera que, no els peruans només, no, si no tot el Planeta se n’ha beneficiat. Perquè la selva amazònica és al Perú, i al Brasil, i a bocins d’Equador, Colòmbia, Veneçuela, Bolívia,… però la selva amazònica és patrimoni de la humanitat. Si s’ha de fer alguna cosa per a compensar l’Estat peruà, que la comunitat internacional es posi les piles, però que no ho paguin els pobles indígenes i de retruc, el Planeta sencer”.